Només pel fet de ser persones s’han de reconèixer i respectar els nostres drets. Per tant, els drets de les persones grans són els mateixos que els de les persones joves. I, de la mateixa manera, els de les persones amb demència són els mateixos que els de les persones sense aquesta malaltia. Si és tan evident, com és que sovint el paternalisme acaba governant les praxis d’algunes institucions? En general, això és així perquè existeix un deix de paternalisme i edatisme emboirant la societat on vivim que encara no ens permet veure amb claredat el què és obvi. Per aquest motiu, ens toca a nosaltres, les persones del poble, anar delimitant els confins d’aquests espais que ens pertanyen, i, especialment, quan es tracta de persones amb demència. Quan una persona amb demència no pot expressar-se com voldria, pot romandre en una situació de molta vulnerabilitat si la societat no vetlla per la preservació dels seus drets. Per això, en alguns casos, són les famílies, les persones més properes, les entitats, serveis concrets, etc., els que ajuden a donar veu a la persona afectada. Alguns drets a nomenar són el dret a la dignitat, a l’autonomia, a la informació accessible (i comprensible), a una atenció de qualitat, a la intimitat, a la sexualitat, entre d’altres. El respecte d’aquestes màximes es fa explícit, finalment, en les pràctiques quotidianes: com ens dirigim a la persona, si tenim en compte les seves preferències, si responem (i de quina manera ho fem) davant les seves preocupacions, si explorem les seves necessitats i l’ajudem a satisfer-les, etc. Això, a gran escala, acaba suposant una inclusió real de la persona amb demència en la societat.
Queda camí per recórrer, però amb constància i determinació, cada petit gest cap aquesta direcció demostra que és possible. Valorem a les persones pel que són: persones!
AFA-VO, t’acompanyem: 656671227.
Berta Baladas – Psicòloga AFA VO
